Ja vaig escriure un' altra vegada sobre el Club Med al Cap de Creus. I vaig estar al 2005, quan encara quedaven les seves traces de poble fantasma, i sis anys després -ara fa un mes-, una vegada enderrocat. Avui, llegint un article del Xavi Monteys sobre l'enderroc, m'he sentit totalment identificat amb les seves sensacions davant aquesta "fúria" inexplicable contra una de les intervencions més respectuoses del paisatge que mai vaig veure....
Xavier MONTEYS
Ignorància i banalitat
El dia 4 de juny passat es va atorgar, en el context de la XIV edició dels Premis d'Arquitectura de Girona, un premi a la restauració del paratge de Tudela-Culip al Parc Natural del Cap de Creus, més conegut per ser el lloc que ocupava el Club Mediterranée. Un premi doble, ja que ha estat atorgat tant pel jurat com per la crítica que ha donat a aquesta obra la majoria dels vots.
El Club Mediterranée va ser edificat als anys 60 segons un projecte de Jean Weiler i Pelayo Martínez per allotjar les instal·lacions d'aquesta organització amb una peculiar manera de concebre les vacances. Es tractava d'un original conjunt d'habitacles vagament cúbics, formant grups que configuraven petits espais oberts, i tots disseminats pel lloc segons criteris de nombre d'unitats òptimes per agregar i per les condicions de la topografia. De fet, el conjunt tenia un aspecte característic per la pràctica absència d'intervencions severes, com ara murs de contenció, talussos, i altres obres d'urbanització, com carrers, senyalitzacions, i instal·lacions que no fossin quasi de supervivència.
Barraques blanques de 3,6 per 2,8 metres amb coberta de teula, amb una porta i un finestró cadascuna i sense llum ni aigua, eren els mòduls base d'aquesta urbanització que podríem batejar com a hotel entre les roques. Un model quasi idèntic al que Le Corbusier va triar per a ell i la seva dona per passar les vacances uns anys abans a Cap Martin.
Es van construir amb pedra de Cadaqués i emblanquinats amb calç. Un aire de simplicitat que l'equiparaven a l'arquitectura blanca mediterrània que havia agradat tant als arquitectes racionalistes dels anys 30. Un model de construcció de gran austeritat que feia que el paratge i les seves construccions pogués assemblar-se al Mèxic rural magníficament retratat per Orozco o Rivera. Aquesta simplicitat formal venia lligada estretament a l'ús dedicat a la vida a l'aire lliure que proposava el Club Mediterranée i a una concepció del lleure estival que implicava una petjada mínima, sense sales d'estar, jacuzzis, piscines, aire condicionat ni altres collonades habituals.
El Club Mediterranée va entrar en desús i es va abandonar i finalment el Ministeri de Medi Ambient el va comprar. Sense que ningú no pogués redreçar-ne els continguts que, curiosament, el canvi propi dels temps ha fet que el que als anys 60 eren vacances ara podrien considerar-se estades monogràfiques dedicades a la contemplació de la natura o a l'estudi d'aus o de la vegetació. Les vacances d'abans tindrien avui un altre contingut. Sembla que el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya no va veure possible restaurar-lo o, senzillament, no va voler pensar en cap altra utilització i l'única cosa factible va ser decidir enderrocar-lo per pretendre tornar al paisatge anterior, com si el paisatge fos un objecte banal i aliè a l'ocupació humana. Tornar-lo a l'estat d'abans, si això fos possible, ni fa millor el paisatge ni ens fa millor a nosaltres.
Com és natural, ara s'han introduït uns elements arquitectònics d'una banalitat extrema propis d'un chillout de discoteca, construïts amb formigó i acer Corten que, aquests sí, costaran d'enderrocar i desmenteixen flagrantment la pretensió de restaurar el paisatge. Enderrocant el Club Mediterranée, l'anterior govern de la Generalitat ha demostrat que en matèria d'observació del medi ambient és fàcil castigar el dèbil i el que menys protecció té, i així ho ratifiquen aquests premis. La costa té prou exemples on caldria una intervenció contundent, però mai veurem enderrocar un edifici d'apartaments de 10 plantes davant d'Empuriabrava. Que fàcil que és abusar dels menuts! On hi va haver un cas del que se'n podia aprendre com a model d'ocupació, ara hi tenim una intervenció de paisatgisme minimalista amb unes instruccions d'ús del paratge més pròpies d'un parc d'atraccions que d'un parc natural. Tot plegat, un enderroc ignorant i una intervenció banal. Com diria Josep Pla: "depressió absoluta!"
EL PAIS, 16/06/2011
Fotografies: Adrián Mallol, al maig del 2005 i maig del 2011.
No hay comentarios:
Publicar un comentario